Cèlia Sànchez-Mústich

Fruit de l'admiració personal i de moltes converses amb el cantant, a Peret, Celia Sànchez-Mustich ha abocat tot el seu talent narratiu per oferir un retrat fidel i ame de la vida i el pensament d'un

Pere Pubill Calaf nació en Mataró el 26 de marzo de 1935. En una vida llena de contrastes, pasó de la barraca a la venta ambulante y de ésta al oficio de carpintero y tapicero; posteriormente se ganó la vida como guitarrista y acabó convirtiéndose en el principal propulsor de la rumba catalana y en el gitano catalán más internacional. Triunfó en Europa y en América, y sus temas alcanzaron una popularidad extraordinaria. El año 1982, en la cumbre de su carrera, abandonó la vida artística para ingresar en la Iglesia Filadelfia, donde ejerció como pastor hasta 1991, año en que tomó la decisión de abandonar esta comunidad. En 1992, en un regreso apoteósico, cantó con sus palmeros en el acto de clausura de los Juegos Olímpicos de 1992...Ahora, con 70 años a sus espaldas, nos cuenta lo mejor y lo peor sabido de su vida. Unas memorias reveladoras y un pensamiento polémico: los de este hombre que nos habla por fin abiertamente de sus experiencias e ideas sobre el amor, el racismo, la política, las mujeres, el sexo, la vida artística, la prostitución, la amistad, las sectas...

Un recorregut intens i alhora amè, tan profund com ple d’ironia, d’una vida absolutament singular, la d’un dels personatges més curiosos, excepcionals i estimats que ha donat Catalunya.Fruit de l’adm

Un jove dotat amb un alt coeficient intel·lectual narra la seva relació amorosa amb una noia mentalment discapacitada; dues adolescents gitanes fan la descoberta de la sensualitat; un professor "deixa copiar" a la jove estudianta mentre fan l

Si el seu darrer poemari era qualificat per Carme Riera com "un llibre en què cap paraula no sobra ni cap no falta", ara, en el present volum, Cèlia Sànchez-Mústich expandeix la contenció i assoleix encara una nova i rica multiplicitat d'imatges i registres. Un llibre que aborda, amb intensitat i delicadesa, un complex entramat d'emocions que basculen entre la desolació o la incertesa i la vitalitat o l'esperança "En els seus poemes, Cèlia vol capturar l'enigma en el present quotidià, i s'atura a escoltar i observar el que l'envolta. Res no li és aliè. Està situada en un lloc privilegiat: la taula del mig. Al centre de la vida. [...]. Però la taula del mig no és tan sols un moment del seu temps, també és la cruïlla entre el món i la seva pròpia intimitat, també és el punt arriscat d'equilibri on tan sols s'hi arriba percaçant l'extrem." (de la introducció d'Esther Zarraluki)

Post scriptum de Joan NavarroPorticEn un moment de la festatots vam riure amb estrepiti entre llagrimes.El dibuix molecular duna llagrimade rialladiuenno coincideixamb el dibuix que lliscaper una de tristesa. Pero ninguno pot veure-hi tan endinsi vaig passar de contraban el dol.Lesperare cent anys, la llagrimaque em delati (fins al dos milcent disset no tornara a produir-sela gota negra de Venusen el transit pel sol).

Quin valor donem a la gent gran? Aquesta pregunta es va esmunyint entre línies i ens incomoda la lectura. Tenim feina. Perquè l'edat ha arribat a un punt culminant de descrèdit; un descrèdit, per postres, «ben blanquejat per la hipocresia de pontificar sobre la saviesa dels vells». Des d'un punt de vista excepcional, la poeta Cèlia Sanchez-Mústich narra la seva peripècia de molts anys al costat d'una mare i una avia dependents, i la recerca detectivesca d'una amiga perduda entre residències geriatriques.L'autora fa un elogi de la quarta edat, més que com un col·lectiu, «com un formidable amfiteatre o temple ruïnós que, a diferència d'altres, no és freqüentat per visitants embadalits», i entrellaça una intensa experiència familiar amb reflexions acides d'una duresa implacable. Perquè veiem «aquella nosa» amb uns ulls una mica més dignes.