JOSEP LLUIS PICANYOL

Les pensions han ocupat un lloc molt important en el paisatge social de la Catalunya contemporania. En la precarietat propia dels temps de postguerra, els hotels estaven reservats a les minories, mentre que els treballadors, els viatjants, els estudiants i, en general, la gent que shavia de desplaçar tenien sempre el referent duna pensio ecomanada. Els qui shi aplegaven generaven una comunitat singular. De les converses i discussions de sobretaula, de la convivencia i de la imaginacio dels dispesers, han sorgit anecdotes de tota mena que han passat a formar part de lanecdotari de moltes families.En Picanyol comparteix amb el lector les experiencies viscudes quan la seva mare va obrir una pensio al carrer Joies, 20, al Moia dels anys cinquanta del segle passat; entre els set i els catorze anys, va fer de noi dels encarrecs mentre anava agafant aficio a ser ninotaire. Els dispesers feien la seva sense parar atencio en aquell nen reservat que guarda en la memoria el que ara ens ofereix aquest llibre. Les bromes que es feien entre els hostes; les baralles provocades per un mestre una mica fatxenda i enredaire; les situacions de risc daquell encarregat de la pedrera que guardava la polvora sota el llit; el brigada de la Guardia Civil que vivia dalt de la pensio...El lector te a les mans un llibre de molt bon llegir, fresc i agil, hilarant en alguns moments, pero tambe tendre i entranyable, com no podia ser duna altra manera el retrat daquella epoca que ha marcat mes duna generacio.