Josep M. Benet i Jornet

Plou amb abundancia i rabia. Sense protecció contra la pluja, xop, un professor universitari es presenta al pis d una alumna que d aquí molt pocs dies ha de presentar el seu treball de fi de carrera. Entre friccions i malentesos, el professor sembla que busqui la manera de dir alguna cosa a la noia. Pero que es el que li vol dir? I com dir-ho? Fora, plou sense misericordia.

Una donna anziana e una giovane chiamata a farle da badante. Tutte e due schive, energiche, sarcastiche ed eroiche. Si odiano e si detestano perché sono simili, perché ognuna ha bisogno dell’altra, e

Un hombre y una mujer se encuentran en el lugar de las citas furtivas y venales. Él se adentra en los recuerdos y cree reconocerla a ella. Ella le sigue el juego. ¿Pero es un juego? Y mientras, alguien les mira. Les mira. Alguien que tambien recuerda y que acaso tambien juega. Alguien que dirige el juego, sea lo que sea ese juego. Alguien que tiene el Poder. Alguien, el perro del teniente.

Josep M. Benet i Jornet va néixer a Barcelona quan començava la segona Guerra Mundial. Li va costar aprendre a escriure, va lluitar contra les matemàtiques i ni ho va intentar amb la física i la quím

De la Granadella a Barcelona, del carrer Hospital al passeig de Sant Joan, de lescola de les monges als escolapis de la ronda Sant Pau, del Liceu a la fabrica de caramels, de les sortides als cinemes Florida als estius a Gironella...Els records de Josep M. Benet i Jornet ens traslladen als anys de la postguerra, una epoca grisa marcada per les carencies en que la millor joguina era una imaginacio desperta. Aquestes son les memories dun infant enginyos que amb els anys es convertiria en un gran mestre titellaire, el dramaturg mes popular del nostre pais.Als aparadors de les botigues de joguines nhi havia molt sovint, de teatrets. Una botiga del carrer Riera Alta, gairebe tocant a la ronda, en mostrava un a laparador. Jo anava amb el papa i em vaig embadalirmirant pel vidre de laparador un teatret. Al papa li va fer gracia el meu enlluernament. I sacostava el meu sant i per la cara del papa vaig intuir que potser si, que ves a saber

Feliu Formosa (1934) i Josep M. Benet i Jornet (1940- 2020) van trenar una llarga amistat ?marcada per la passió pel teatre, per la literatura i pel rigor cultural? al llarg de més de mig segle. Entre 1972 i 1980, en concret, aquesta relacio personal i artistica va prendre la forma d'una vivissima correspondencia, que es recull en aquest llibre. Aquest periode coincideix, d'una banda, amb una de les primeres i brillants reinvencions dramaturgiques de Benet que culminara amb la inquietant _Revolta de bruixes_ (1976) i, de l'altra, amb un dels cicles literaris mes excel·lents de les lletres catalanes contemporanies, que componen els poemes de dol del _Cançoner_ (1976) i el dietarisme descarnat d'_El present vulnerable_ (1979), de Formosa, gestats a l'entorn de la mort de la seva primera esposa, l'actriu Maria Plans, el 1974. Historia cultural en directe, creacio literaria en ebullicio, vides contades de primera ma: aquest epistolari es la cronica d'una epoca de canvis decisius, i de la fonamentacio mes solida dels temps a venir. Com es pregunta Formosa en resposta a Benet, en la darrera carta: Tu creus que es possible anul·lar tots aquests anys?