Lluís Solà

El caminant que aturat al fons de la vall sospesa, inquiet, el passat i el futur, i s'hi desconeix, veu com els núvols inflats llisquen mandrosament damunt del riu, els prats i les muntanyes. Els núvols són els peregrins infatigables

Si bé és veritat, com afirmava Riba, "que començà un nou període de la moderna poesia catalana el dia que Josep Carner es posà apassionadament a aprendre l'anglès per poder llegir en el text original els grans lírics de les dues illes"...

(1865-2005) - Des de l'aparició dels primers setmanaris il·lustrats, les planes de la premsa catalana han estat farcides de caricatures que reflectien -amb permís de les habituals censures de cada època- la realitat política i social del moment. De Tomàs Moliné i Gaietà Cornet a Miquel Ferreres i Fer, passant per Isidre Nonell, Pere Calders, Lola Anglada o Jaume Perich, han estat molts els dibuixants que amb gran imaginació, habilitat i coratge han plasmat durant gairebé segle i mig la sovint agitada realitat catalana en publicacions de la rellevància de l'Esquella de la Torratxa, En Patufet, Papitu, Cut-Cut!, entre d'altres. Per celebrar aquests 140 anys de caricatura política i social a Catalunya, Lluís Solà i Dachs, expert en la premsa gràfica i humorística del nostre país, ha elaborat una selecció antològica de les caricatures que sigui per la seva qualitat artística, l'enginy dels acudits, la brillantor dels seus autors o la importància històrica, mereixen figurar en un lloc destacat en els annals del dibuix satíric català.

Vistos amb una mica de perspectiva, diria que cada assaig pretén d’interpretar una melodia específica o una variació de l’única qüestió de fons esmentada. Gairebé tots els punts de partida dels texto

Recull d''assaigs sobre alguns dels autors més destacats de la poesia catalana Si l’home vol reflexionar sobre ell o sobre les coses ha de refiar-se de la paraula. Si l’home vol investigar sobre la

En grec, psykon vol dir figa i aleiptikós ve a significar una cosa semblant a l'estimulació, l'excitació o el fregadís. Aquests dos conceptes barrejats van donar orígen a la curiosa paraula psicalíptic, que als començaments del segle XX va fer fortuna per designar aquelles publicacions que iniciaven tímidament el camí de l'erotisme. Papitu, setmanari fundat per Feliu Elias, anomenat Apa, va començar sent polític i anticlerical, amb col•laboradors tan importants com Xavier Nogués, Isidre Nonell, Ramon Casas, Juan Gris, Ricard Opisso, Pau Gargallo o Francesc Labarta, però ben aviat amb la direcció de Francesc Pujols -que deia que tot dirigint Papitu feia un estudi a fons de l'ànima eròtica mediterrània- es va anar endinsant en el camp de la "verdor". Aquest canvi d'orientació va fer que el tiratge de la revista es disparés però també va contribuir a que al mateix temps desaparegués de totes les cases benpensants davant de la condemna que en van fer els mateixos bisbes. Però Papitu tenia el seu públic i va arribar a consolidar-se i a tenir una cola d'imitadors. Com totes les publicacions catalanes, va desaparèixer amb les convulsions de la guerra. Aprofitem,doncs, l'avinentesa del centenari de l'aparició d'una publicació tan emblemàtica i recordada com Papitu per retre homenatge a tot aquest tipus de premsa psicalíptica, que alguns han considerat marginal, però que, durant tot el primer terç del segle passat, va ser molt important amb un gran nombre de títols i amb milers d'exemplars venuts.