LUCIA PIETRELLI

Ara crec en la imperfecció Entre sòlid, líquid i gasós, on sobreviu la fissura de l’estat lliure? Quin resisteix en sentit i constància? Entre mal·leable i dur, on s’instal·la l’asfíxia? L’escult

Els versos de Lucia Pietrelli són alens breus i pensaments fragmentats dins d'un reflex contínuament trencat a cops de punys i mots.

Els versos de Lucia Pietrelli són alens breus i pensaments fragmentats dins d’un reflex contínuament trencat a cops de punys i mots.Partint del ressò d’uns versos pavesians molt coneguts, vorejant el

La vastitud són tres escriptors instal·lats davant un horitzó, el Delta de l’Ebre. Allà componen tres relats al llindar de l’obsessió, que els encamina cap a soledats futures.Albert Pijuan ens porta,

La incomunicació és més devastadora que la solitud i això és el que trobam a Nissaga, una successió de fets, d´actituds, de paraules i de silencis. Lucia Pietrelli ha trobat una fórmula eficaç per es

Tot passa —i no passa— en un poble que podria ser qualsevol poble, en un temps que podria ser qualsevol temps. La narradora d'aquesta història s'emmiralla en la seva germana gran, a qui contempla com si fos un paisatge. Creix a la seva ombra, però també dins la seva llum, perquè l'altra té un secret i un munt de paraules que només li pertanyen a ella. Això engendra tensió entre les dues, una violència silenciosa que va envaint tota la casa i s'infiltra en les relacions d'una família feta de dones. La germana gran té una parella, en Gael, amb qui tot es comença a pansir. Alhora descobreix el Noi de Marès, una escultura amagada al mig del bosc que li desperta la possibilitat d'una altra mena d'amor. Perquè la roca té el privilegi de la constancia, cap consciència no la taca, cap pensament no la destorba i, en definitiva, no esta condemnada a la precarietat d'un cos de carn i ossos. Lucia Pietrelli construeix una novel·la elegíaca de manera personalíssima, amb una obsessió clínica pel detall i una gran habilitat per a projectar idees torrencials. El lector tardara molt temps a oblidar les imatges i les reflexions filades al llarg d'aquesta novel·la.

La mort va abandonar l’illa de Deimos quan la Laia era un nadó, i des de llavors els habitants de La Pedrera viuen per sempre, arrossegant-se en una vida eterna que és pura resignació, repetició, avo