Maria Campillo

«Mucho tiempo después, entendí que había emprendido un viaje. Desde aquel verano en el que abrí una ventana y dejé que el aire me tocara, porque se puede volar con los pies en el suelo, hasta que ese

Des del llibre canònic d’Albert Manent, La literatura catalana a l’exili (1976), els estudis referits a aquest camp han progressat molt; i en una triple direcció. La primera és la de la història de l

“El Balneario Guajardo avui és una ruïna. La galeria dels banys, devastada, amb les rajoles que cauen i les tines de marbre envaïdes pel llot, proclama encara a crits l’existència d’allò que havia es

Un estudi apassionant obre la infrastructura cultural catalana durant els anys de la guerra civil i el compromís polític que hi van prendre els escriptors a traves de les seves diverses organitzacion

Alguns soldats-autors de croniques recollides en aquest volum van rebre el sobrenom La brigada del vidre perque eren estudiants i duien ulleres. Aquests combatents, que lluiten i escriuen des de la trinxera, no es fan lheroi ni tampoc parlen gaire de les batalles: han perdut la innocencia i saben, com sabien els que van escriure sobre la Primera Guerra, que un soldat es algu que te fred, gana i polls; i que passa por. I sobretot, algu que se sent desplaçat del seu mon, de la vida quotidiana. Mes enlla dels condicionaments imposats per la censura militar, miren de transmetre la seva experiencia singular amb naturalitat, sense exaltacions i sense derrotisme. Registren la vida al front, descriuen els paisatges per on passen, expliquen escenes de la vida col·lectiva a les trinxeres i confessen inquietuds intimes. Amb coratge i sovint amb humor. Son croniques de primera ma, escrites apressadament per a diaris com Diari de Barcelona, La Publicitat o Treball, i revistes, setmanals o mensuals, com Abril, Amic, Catalans!, Companya, Juliol o Meridia. Entre els narradors, nhi ha de coneguts (els soldats Pere Calders, Avel·li Artis Tisner o Josep Sol; els corresponsals Lluis Capdevila o Teresa Pamies), de poc coneguts (els de la brigada del vidre) i de gens coneguts. Tots ells, fins a una trentena, procuren aproximar el lector a la cara explicable duna realitat inclement, la de la guerra, que Tisner va declarar inenarrable.

«Mucho tiempo después, entendí que había emprendido un viaje. Desde aquel verano en el que abrí una ventana y dejé que el aire me tocara, porque se puede volar con los pies en el suelo, hasta que ese

Tiempo perdido es una historia sobre la pareja, la amistad, la familia y sus desencuentros. Pero, sobre todo, es una historia de amor: el de una joven ilusionada por comenzar una vida en Lisboa junto a su novio, soslayando toda una serie de conflictos internos; hasta llegar a un amor propio adquirido cuando, finalmente, se enfrenta a sus monstruos y a su forma de entender las r...