Teresa Pàmies

Verano de 1978. Una pareja de sexagenarios llega a Broto, un pueblo enclavado en el corazón del Pirineo aragonés, para disfrutar de unas tranquilas vacaciones. Pronto se corre la voz entre las fuerzas vivas de que son dirigentes comunistas.Vacaciones aragonesas podria considerarse un libro de viajes por la abundante descripcion de los paisajes del Alto Aragon que contieneel Parque Nacional de Ordesa, Panticosa, el monasterio de San Juan de la Peña, Jaca, Ainsa, Graus..., y sin embargo, entre los paisajes encontramos a la gente, y con la gente sus preocupaciones y anhelos. Observadora de los pequeños detalles del panorama geografico y humano que le rodea, Pamies lo describe todo con lucidez, con humor y ternura. Es, en el fondo, una reflexion optimista sobre la inevitable vejez a traves de las peripecias de esta pareja por los senderos pirenaicos.Y cuando la descripcion parece languidecer, aparece la anec- dota, como si temerosa de cansar con tantos rios y monta- ñas convocase la presencia de un rostrola niña del cercano pueblo de Oto, la del cura de Broto, con el que establece una insolita amistado buscase el complemento de la narracion turistica con interesantes datos historicos.Vacaciones aragonesas es un testimonio excepcional de lo que un dia fuimos. Y de lo que todavia somos.

Una noia i un soldat es la primera novel·la que Teresa Pamies va acabar a Barcelona, el 1972, quan acabava de tornar d’un exili que s’havia allargat mes de trenta anys. Va topar de ple amb la censura franquista, que va prohibir-ne taxativament la publicacio. Protagonitzada per una "noia" marxista (amb molts punts en comu amb l’autora) i un "soldat" republica, aborda sense concessions l’experiencia de la guerra des de dues perspectives diferents i per mitja de dues veus contrastades, enmig d’una trama amorosa intrigant i corprenedora. Fins ara inedita, aquesta "novel·la de la guerra civil" —com podem llegir en el subtitol de l’obra— surt a llum cinquanta anys despres que la censura l’hagues interceptada.

Teresa Pàmies fou col·laboradora i corresponsal de la llegendària Pirenaica, com s'autodenominava Radio España Independiente (REI), "emisora sin censura de Franco", des de la seva creació el juliol del 1941 fins al juliol del 1977. Escrivint sobre la seva experiència amb la Pirenaica, l'autora ha volgut informar-nos sobre la tasca realitzada per l'emissora de cara a aportar una mica d'esperança als derrotats per les tiranies protegides pel nazisme i el feixisme ascendents a Europa. I és especialment significatiu que, durant la seva llarga existència, l'emissora inclogués de manera continuada espais en català. Teresa Pàmies va néixer a Balaguer, l'any 1919. Als deu anys venia La Batalla, òrgan del Bloc Obrer i Camperol, del qual el seu pare n'era un dels dirigents locals. Als setze anys va començar a militar al Partit Socialista i un any més tard va intervenir al famós míting de la Monumental a Barcelona. De seguida es va convertir en dirigent de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya i de l'Aliança Nacional de la Dona Jove (1937-1939), junt amb noies d'altres partits. A més a més, va ser directora de la revista Juliol. S'exilià a França, on passà un temps en un camp de concentració; després va estar a la República Dominicana, a Cuba i a Mèxic, on va començar a estudiar periodisme. Amb vint-i-vuit anys va marxar a Praga, on va ser redactora i locutora de les emissions en castellà i català de Ràdio Praga. Allà va formar una família i hi va viure dotze anys. L'any 1971 tornà a Catalunya amb el seu primer èxit, Testament a Praga (1971), escrit juntament amb el seu pare. Amb aquest, va guanyar el Premi Josep Pla. Publicà, entre altres, La filla del pres (1967), Va ploure tot el dia (1974), Quan érem capitans (1974), Dona de pres (1975), Memòria dels morts (1981), finalista del Premi de novel·la Ramon Llull, i Estem en guerra. Escri

á"Conviure amb la mort ", escriu Teresa Pàmies, "no es pactar, dialogar, consensuar el dia a dia amb ella. És un forcejament que, a la llarga, guanyarà la mort, pero la vida s'enforteix en resistir l

Aquest llibre recull una part dels articles periodístics que va escriure Teresa Pàmies entre 1936 i 1939, a més dels articles dels quals ella va ser protagonista. És una antologia, doncs, que reprodu

Sovint la nostra societat desestima el valor de les persones grans, ignora la prudència, el seny i l'experiència adquirits amb els anys. S'equipara, erròniament, el pas del temps amb el deteriorament de les qualitats humanes més valuoses. Teresa Pàmies, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2001, qüestiona molts tòpics sobre l'envelliment, defugint tant la falsa idealització de la tercera edat com el fatalisme biològic, i desemmascara els falsos prejudicis amb què tractem els vells, convençuda que l'edat cronològica no sempre coincideix amb l'edat biològica, ni és la vellesa un pendent que baixi tothom a la mateixa velocitat. L'aventura d'envellir és individual, com l'estil de vida de cada persona, escollit en funció del gust, les necessitats, l'ambient de l'entorn i les amistats efímeres o estables. La vellesa no és una qüestió d'anys, però sí d'estat d'ànim. D'envellir, se n'aprèn, ens diu Teresa Pàmies, i desitja als lectors més joves que arribin a vells sense passar per la decrepitud.

Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2001Teresa Pamies ha estat i es encara una novel·lista, cronista i memorialista excepcional, el testimoni viu de tot un segle. A Gent del meu exili: inoblidables ens parla de les persones que la van acompanyar o coneixer al llarg dels anys posteriors a la derrota incivil que la va portar a exiliar-se. Teresa Pamies reviu amb vitalitat i tendresa els moments dificils i descriu la condicio d'exiliat sense commiseracio, ans al contrari, com un espai en el qual encara es possible la lluita per a l'alliberament personal i col·lectiu. Els inoblidables son aquells que van endolcir l'exili de Teresa Pamies: l'amo d'una merceria txeca, la mestressa d'una botiga d'esports parisenca, una professora universitaria mexicana, un pintor austriac, un restaurador catala a Cuba... Gent del meu exili: inoblidables, publicat per primera vegada l'any 1975, recupera amb aquesta edicio una actualitat i una vigencia que no hauria hagut de perdre mai.

Memòries de guerra i exili, de Teresa Pàmies (Balaguer, 1919) és un testimoni de la generació que va triar el compromís polític davant de l'adveniment del feixisme. L'autora es va compometre amb les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya i es va ...

Va ploure tot el dia es la historia íntima d´una resposta en el fons inexpressable i sempre ajornada: per que i com es torna de l´exili? Estructurada a partir del pretex argumental d´un interrogatori

L'escriptora Teresa Pàmies i la persona Teresa Pàmies comparteixen la més conscient independència. Ara ha escrit un llibre que és alhora delicat i profund, púdic i franc. El «difunt» del títol és el seu marit, Gregorio López Raimundo, la gran figura del PSUC en la clandestinitat durant la dictadura, i persona respectada per tothom arribada la democràcia. Teresa Pàmies li envia aquest «informe» en el qual li explica les circumstàncies de la seva mort, el 17 de novembre de 2007, ara fa poc més de 3 mesos. I evocant el difícil passat compartit, i els últims dies de la vida del lluitador -«ya le llegó la hora al tozudo aragonés», li escriu Joaquín, germà de Gregorio, en una carta de condol-, li fa saber allò que ha passat després. El llenguatge de l'escriptora és d'una precisió serena i d'una emoció continguda. Un document per a la història, la de les persones i la dels fets. El llibre acaba així: «El meu enyor no és beat, ni llagrimós, ni resignat. No exerciré mai el paper de "desconsolada viuda" convencional... Tu ja m'entens». Informe al difunt és un cant a la lluita i a la vida, que en aquest cas són la mateixa cosa.

La vida amb cançó es un cant apassionant contra la injustícia, la corrupció i el racisme i, especialment, contra els maltractaments i discriminacions imposades a la dona. Acompanyat de boleros, aquest llibre es un testimoni viu, emocionant i critic de la nostra vida quotidiana. Com diu Teresa Pamies, la majoria d'idees d'aquest llibre "deriven de les mateixes injusticies socials, de frustracions personals i col·lectives, del mateix esforç huma per superar dificultats i drames, projectes esguerrats, naufragis individuals i familiars pero tambe instants de felicitat i de plenitud que no per fugissers son menys intensos. En una paraula: la vida, la vida acompanyada d'alguna canço que la reflecteix i no s'oblida."

'Cròniques de comiat' aplega petits homenatges pòstums que Teresa Pàmies ha dedicat en el decurs dels darrers vint-i-cinc anys a personatges estimats, tant públics com anònims. 'Evocar els morts', ens diu l'autora, 'pot semblar un exercici fúnebre en l'ambient frívol i superficial que ens envolta, però aquestes cròniques no són obituaris ni foren escrites en la desolació dels tanatoris glacials i depriments de les ciutats modernes en les quals vetllar i enterrar els morts ha esdevingut un negoci macabre'.