La literatura memorialística, que fins no fa massa ocupava un lloc subsidiari dintre del panorama literari general, ha anat a poc a poc revertint aquesta situació. De fet, un dels fenòmens més interessants dins del panorama de la literatura catalana recent ha estat lauge de lanomenada literatura del jo. Memòries, autobiografies, biografies, epistolaris, i diaris han anat fent-se un racó en les llibreries, i han aproximat una mica més les lletres catalanes cap a aquesta normalitat que, segons Josep Pla, passa necessàriament per lexistència duna prosa no ficcional solvent. En aquest volum es congreguen algunes de les veus més significatives dels estudis sobre literatura autobiogràfica, centrada en aquest cas en les memòries, les autobiografies i aquest gènere que és lautoficció. Així, per citar-ne sols algunes deles més rellevants, en la part dedicada a les memòries i autobiografies hi trobem aportacions sobre lobra fundacional de Michel de Montaigne, ledició memorialística de lAbadia de Montserrat, les característiques de lescriptor de memòries o les memòries induïdes de Pompeu Fabra. La secció dedicada a lautoficció sobre amb un il·luminador text sobre la genealogia del concepte. Des que Serge Doubrovsky donà el 1977 carta de naturalització a aquesta hibridació genuïnament postmoderna de lautobiografia i la ficció, la seua feliç fórmula no ha fet sinó guanyar adeptes, fins a convertir-se en un fecund lloc de trobada per als estudis de la literatura del jo. Completen aquest segon apartat una sèrie darticles que exploren aquest territori quasi verge, tot fent parada en lobra de Ferran Torrent, Josep Lozano, Pere Gimferrer, Ignasi Mora o Empar Moliner, entre daltres.