Antònia Vicens

Aquesta novel·la, guanyadora del Premi Sant Jordi de l'any 1967, està considerada com un document literari sobre les transformacions que el fenomen turístic operà sobre Mall

Dèlia, Aiona i Damiana són tres dones que caminen pels mateixos carrers, tenen amors i conflictes comuns. No es coneixen, però les seves vides són un conjunt de somnis, malsons i passions que, de mica en mica, s'han anat entrelligant. Aquesta xarxa de relacions vedades i sinuoses esta feta, al capdavall, dels homes que hi ha al rerefons, que per elles viuen i pateixen, enfolleixen i moren. Escrita amb una llengua rica, expressiva i altament lírica, Febre alta és la història intimista d'unes dones i d'uns homes que habiten a la tènue frontera entre el dolor i el plaer, el passat i el present; en un món on els sentiments s'extremen fins al punt que la felicitat pot ser sòrdida, i el menyspreu, reconfortant.

Se sentia indecís. [...] El costat dret del cervell li deia que ja era hora d'integrar-se dins la correntia jovenívola i de viure les emocions pròpies de la seva edat. Però l'altra banda del cervell, segurament la que agombola la vena per la qual transiten les veus dels complexos, la part que acoquina, li deia que se n'anàs, que darrere de na Margarida mai no trobaria res de bo.

Los caballos pezuñas sanguinolentas úlceras en la piel espuma en la boca entranen las casas violan a las mujeres mientras yo recluida en un establome alimento de forraje la barriga hinc

Antónia Vicens (Santanyí, Mallorca, 1941) El 1967 va guanyar el premi Sant Jordi amb la novel la 39º a l ombra i ha destacat amb títols com Material de fulletó, La santa, Gelat de maduixa, Febre alta, Ungles perfectes o Anima de gos. El 2009 l evolucio del seu proces d escriptura desemboca en Lovely, un poemari que esdeve la revelacio d una veu singular, demolidora, que converteix l autora en una de les grans veus poetiques actuals, seguit de Sota el paraigua el crit (2013), Fred als ulls (2015), Tots els cavalls (LaBreu Edicions, 2017), Premi Cavall Verd de la Critica i Premio Nacional de Poesia (2018), i l antologia Si no dius fort el meu nom em condemnes per sempre. Ha rebut la Creu de sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, el Premi Ramon Llull del Govern Balear, el Premi Josep M. Llompart de l Obra Cultural Balear, la Medalla d Or de la Vila de Santanyi la Medalla d Or de la Ciutat de Palma el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya i el Jaume Fuster de l Associacio d Escriptors en Llengua Catalana. Amb Pare que fem amb la mare morta, Vicens confirma aquesta capacitat per esga

Dues dones intenten refer la seva vida en una Mallorca corrompuda pel negoci de la droga. Na Isabel duu tres fracassos sentimentals, té una filla ionqui amb qui no es parla i repassa amb nostàlgia el passat de l'illa; na Carmen té un fill gai que li reclama diners des de Barcelona, va ser l'amant d'un narco gros i busca, sense escrúpols, l'amor de la seva vida, luxe i plaers. La trama arrenca amb l'aparició d'un exconvicte que fuig d'un traficant i segresta una de les dones. Però la passió que neix entre ells intercanvia els papers. Amb un llenguatge dinàmic i desenfadat, Antònia Vicens ens guia pels baixos fons d'una ciutat per on circulen pastilles, cocaïna, assassins, amants, espies, festes en iots i embarassos no desitjats. Un retrat almodovarià de la Mallorca que s'amaga darrere la façana turística.

El tema de esta novela es la vida -¿la “dolce vita”?- en un pueblo mallorquín, durante el estío turístico, vista por una muchacha joven, bajo cuya minuciosa observación pasan las gentes de su pueblo

Tots els cavalls es un libro del autor Vicens, Antonia editado por LABREU. Tots els cavalls tiene un código de ISBN 978-84-946624-4-7, de la colección (CAT).ALABATRE y consta de 56 Páginas.

Antònia Vicens no vol ser amable amb el lector, vol punyir el seu interior i aquesta força es manifesta primer esmicolant el vers, però després penetrant la pensa i els sentits dels qui s'acosten a a

Els temes a partir dels quals Antonia Vicens articula aquests relats són durs: famílies esqueixades, passions encegadores, odis, enveges, enganys, bregues, amors impossibles, tristeses... Tambe hi apareixen el goig de viure, l'amor i l'amistat, i amb força intensitat, perque l'autora es ben vitalista, pero els temes foscs dominen l'espai. Com Victor Catala, Antonia Vicens ha optat per observar i mostrar la vida des de la finestra ombrivola de la casa de l'esperit huma. En aquest aspecte, el de la terrible crueltat bellissima, Vicens segueix una llarga i fertil tradicio dins la literatura catalana. Tots els seus contes reunits en un unic volum i escrits amb una gran riquesa i rellevancia del llenguatge del "mamello sud de l'illa" -l'expressio es de Bernat Vidal- que Antonia Vicens ha mamat, te totalment per ma i sap utilitzar amb tanta eficacia en la seva escriptura. Sense dubte, aquest llenguatge tan vitenc es la seva major contribucio a la nostra cultura. Antonia Vicens i Picornell (Santanyi, 1941)Ha destacat com a novel·lista amb obres essencials com ara 39 a l'ombra (Premi Sant Jordi 1967), Material de fulleto, La Santa, Gelat de Maduixa, Febre alta, Ungles perfectes o Anima de gos.El 2009 l'evolucio

.

Premio Nacional de Poesía 2018 La palabra se alcanza en el cuerpo. Para llegar a él, la escritora que es también niña, hija, suma de historia y contextos, necesita un lenguaje preciso, sin ide

L'amor, el desig i la crueltat, en la nova novel·la d'Antonia Vicens L'Elisenda te deu anys i viu en un hort, en una casa petita i quadrada amb un portal estret. El camp que l'envolta es tan gran que no se sap on acaba. Tanmateix, l'unica cosa important per a ella es el gronxador; una post amb dues cordes que son pare va penjar al pi de davant de la seva habitacio. La marxa sobtada del pare i l'arribada de la nova companya de la mare trasbalsen la seva vida i hi fan irrompre l'amor, el desig i la crueltat.Gairebe quinze anys despres de la publicacio de la seva darrera novel·la, Antonia Vicens torna a la narrativa amb uns personatges magnetics i una prosa de gran bellesa, brodada amb aquelles paraules que ja de nina l'encisaven i que ara assaborim amb delit, amb la certesa que cadascuna d'elles, cada frase, es una petita joia. "Va fer el gest de voler recollir la seva vida com si fos una col·leccio de cromos escampats pel terra del dormitori i va recordar la fulla d'una plagueta pintada de verd que simulava la mar amb un vaixell de color groc enorme, un dibuix que havia fet quan era petita i la seva mare li havia dit: m'agrada que es barco sigui tan gros com la mar; s'art, es desmesura".