Josefina Vidal

Des de la vellesa, donant tombs i adornant el brocal que oculta i que, al mateix temps, protegeix l'ull negre del pou i tot el que representa, els poemes destil·len reminiscències, enyors, passions de joventut i de maduresa. Les realitats difícils d'acceptar els impregnen: la decadència de la pell, la del gest cansat, la d'un passat que només pot abastar amb el voluntariós i necessari record, la d'un present aton en el qual combatre la por, la injustícia, la soledat. És l'única possibilitat que li queda a la poeta per sentir-se viva, la poesia és l'arma que empra per viure, amb un somriure interior un xic burleta, el futur minso que l'espera i del qual intenta exprimir-ne el suc fins que una ma amolli amb amor la darrera mirada.

Leyendo estos fragmentos de vida herida, me han llegado ecos de las grandes elegías de la literatura: de los clásicos latinos a Dante y Ausiàs March, de Milton a Rilke, de Hölderlin a la sentida y se

Una poesia que busca la conversa amb el lectorLa poesia de Josefina Vidal tradueix un poderós i indestructible ale vital, que desafia les circumstàncies mes adverses. Els seus versos plens de bellesa