RAMON GUILLEM

A Raimon no li agraden gens els llibres. S'estima més mirar la tele o jugar amb el mòbil. Però un dia coneix un llibre molt especial, perquè les lletres… parlen! I de la ma de les lletres s'endinsara en un món magic que li fara descobrir la magia de la lectura.

Una obra unitaria, malgrat haver estat escrita entre els anys 2008 i 2013, que poetitza tot allo que "a pesar del temps i de la presencia constant de la mort ens fa sentir vius amb la mateixa set de sempre, amb tota la set intacta", en paraules de Guillem. La reivindicacio del desig i de l'amor, de la bellesa i de la paraula son el recer contra l'efimer i la fugacitat de la vida, constants en la poesia d'aquest autor. El llibre consta de dos parts. La primera versa sobre el fred, la fosca, la fragilitat del goig, la mort, el pas de temps, la vida buida, la desfeta -per exemple, al poema Cendra sobre cendra sobre la ciutat de Valencia-, el dolor i el desamor. A la segona part, pero, la presencia de la llum tot ho inunda.

L''angèlica, aquella guitarra d''àngels –com deien en alemany–, exquisida i dolça, que només va resistir l''embat d''uns pocs anys perquè era massa complicada… I si tot allò que hem llegit, que hem e

Ramon Guillem (Cartarroja, 1959). Llicenciat en Geografia i Historia, treballa com a tecnic de biblioteques i arxius. Ha publicat sis poemaris i ha estat inclos en varies antologies i va formar part del consell de redaccio de la revista de literatura Daina. Fins a la publicacio de Maregassa nomes tres poemes havien vist la llum escrita. Amb tot, si que ha donat a coneixer amb diverses lectures publiques alguns dels poemes que integren aquest llibre; pero totes han estat al Pais Valencia.

Jaume odia la lectura, però un dia coneix un llibre amb unes lletres molt especials: unes lletres que parlen. Gràcies a elles, entrarà al món dels llibres, i visitarà un regne un tant fascinant: el r

Poesia

De Tierra de agua distinguiría, desde una perspectiva formal, el sentido seguro que suele sentir la ejecución del poema, el movimiento interior de los versos y la herencia simbolista que perdura en buen numero de las piezas. Sin embargo, alla del hallazgo de las formas me interesa el tipo de conciencia poetica que nace, pongo por caso, del primer poema, "Un silencio". Ramon Guillem se dirige a la parte de si mismo que no es suya, a la mirada desconocida que el espejo no le devuelve y al silencio asombroso de los versos. Porque el poema es el resultado de una inquietud, de la necesidad de esclarecer las sombras y de iluminar, si cabe, las bandas oscuras de la existencia.

Distinguiría de Tierra de agua, desde una perspectiva formal, o sentido seguro que adoita sentir a execución do poema, o movemento interior dos versos e a herdanza simbolista que perdura nun bo número das pezas. Poren, mais ala do descubrimento das formas, interesame o tipo de conciencia poetica que nace, por exemplo, do primeiro poema, oUn silencioo. Ramon Guillem aborda a parte de si que non e sua, a mirada descoñecida que o espello non volve e o silencio abraiante dos versos. Porque o poema e froito dunha inquietude, da necesidade de esclarecer as sombras e de iluminar, se e posible, as bandas escuras da existencia.

"Hi ha un tacte que s'esvaeix, però l'empremta en el cos on va romandre en la memòria persevera. Sempre hi ha una veu que pels abismes del temps ressona, una fressa imperceptible, un dubte, un diàle

Qui pot dir que ha vist alguna vegada una pluja de granotes? Potser els lectors que s'acosten a aquest recull d'histories podran ja contar-ne l'experiencia. Perque el corcat pont que uneix realitat i ficcio esta fet de dubtes i d'incerteses, i es en el mon de la literatura on tot es possible: la magia verda, les ombres en l'aigua, la persecucio dels somnis o l'estranya col·leccio d'una avia maniatica. Ahir van ploure granotes reuneix deu contes independents que tenen un denominador comu: un bon ritme amerat de poesia i tocs d'humor puntuals que busquen la complicitat del lector a traves de la sorpresa. Deu contes que evidencien la complexitat de les relaciones humanes. No debades l'esser huma es l'unica especie que pot deixar de menjar per iniciativa propia i fer d'aixo un acte reivindicatiu. Pero tambe es l'unic que te la capacitat de riure i de gaudir amb la lectura. De tant en tant es recomanable exercitar aquestes facultats.

Foc sobre neu: l’eterna esgarrifança de l’estiu. Que lluny som ara de l’engany de la boira deslleial, polsim de vidre de la pluja! Que lluny el clivell de la mort per on l’aire fred entra dins la cas