RAMON GUILLEM

"Hi ha un tacte que s'esvaeix, però l'empremta en el cos on va romandre en la memòria persevera. Sempre hi ha una veu que pels abismes del temps ressona, una f

L'angèlica, aquella guitarra d'àngels -com deien en alemany-, exquisida i dolça, que només va resistir l'embat d'uns pocs anys perquè era massa complicada… I si tot allò que hem llegit, que hem escoltat, que hem vist, té reservat el mateix futur que aquella perfecció que era l'angèlica? I si el que llegim ara, el que mirem, el que escoltem, sols ha de ser la runa d'un edifici que no arribarà mai a bastir-se? Serà la poesia, serà l'art, una determinada forma de l'angèlica? Per a què poetes en temps de misèria?, deia Hölderlin. Potser l'instrument musical de l'angèlica va desaparèixer, però la força de la bellesa va seguir altres camins. En tot cas, sempre ens queda una mica d'orgull. El mateix que ens fa llegir, veure, escoltar, escriure. I que ens fa sentir, i saber-nos vius, tot i cert inevitable regust amarg al fons, com un solatge de tristesa. El mateix que ara em fa reivindicar l'angèlica, tot i la seua desaparició.

PREMI DE LITERATURA ERÒTICA LA VALL D'ALBAIDA 2004 La prosa suggeridora d'aquest relat dóna carta de naturalesa a una història d'amor viu, profund i amb vocació d'inacabable entre un escriptor i un

Jaume odia la lectura, però un dia coneix un llibre amb unes lletres molt especials: unes lletres que parlen. Gràcies a elles, entrarà al món dels llibres, i visitarà un regne un tant fascinant: el regne del rei Punt. Allí, ui! quantes aventures viurà! I totes divertidíssimes.

Poesia

A Raimon no li agraden gens els llibres. S'estima més mirar la tele o jugar amb el mòbil. Però un dia coneix un llibre molt especial, perquè les lletres… parlen! I de la ma de les lletres s'endinsara en un món magic que li fara descobrir la magia de la lectura.

Qui pot dir que ha vist alguna vegada una pluja de granotes? Potser els lectors que s'acosten a aquest recull d'histories podran ja contar-ne l'experiencia. Perque el corcat pont que uneix realitat i ficcio esta fet de dubtes i d'incerteses, i es en el mon de la literatura on tot es possible: la magia verda, les ombres en l'aigua, la persecucio dels somnis o l'estranya col·leccio d'una avia maniatica. Ahir van ploure granotes reuneix deu contes independents que tenen un denominador comu: un bon ritme amerat de poesia i tocs d'humor puntuals que busquen la complicitat del lector a traves de la sorpresa. Deu contes que evidencien la complexitat de les relaciones humanes. No debades l'esser huma es l'unica especie que pot deixar de menjar per iniciativa propia i fer d'aixo un acte reivindicatiu. Pero tambe es l'unic que te la capacitat de riure i de gaudir amb la lectura. De tant en tant es recomanable exercitar aquestes facultats.

Foc sobre neu: l'eterna esgarrifança de l'estiu. Que lluny som ara de l'engany de la boira deslleial, polsim de vidre de la pluja! Que lluny el clivell d

Distinguiría de Tierra de agua, desde una perspectiva formal, o sentido seguro que adoita sentir a execución do poema, o movemento interior dos versos e a herdanza simbolista que perdura nun bo número das pezas. Poren, mais ala do descubrimento das formas, interesame o tipo de conciencia poetica que nace, por exemplo, do primeiro poema, oUn silencioo. Ramon Guillem aborda a parte de si que non e sua, a mirada descoñecida que o espello non volve e o silencio abraiante dos versos. Porque o poema e froito dunha inquietude, da necesidade de esclarecer as sombras e de iluminar, se e posible, as bandas escuras da existencia.

De Tierra de agua distinguiría, desde una perspectiva formal, el sentido seguro que suele sentir la ejecución del poema, el movimiento interior de los versos y la herencia simbolista que perdura en buen numero de las piezas. Sin embargo, alla del hallazgo de las formas me interesa el tipo de conciencia poetica que nace, pongo por caso, del primer poema, "Un silencio". Ramon Guillem se dirige a la parte de si mismo que no es suya, a la mirada desconocida que el espejo no le devuelve y al silencio asombroso de los versos. Porque el poema es el resultado de una inquietud, de la necesidad de esclarecer las sombras y de iluminar, si cabe, las bandas oscuras de la existencia.