Sant Miquel dels Reis es pot descriure com un edifici tan recosit com ho es la seua biografia, aquella que els seus habitants han teixit durant segles amb les seues ànsies, des de les de plaure a Deu fins a les de castigar per sempre l'enemic. La clau d'aquest espai es troba en una substància formada per vivencies ja evaporades i per tresors -llibres, pintures, cantorals, etc.- sostrets o desamortitzats a altres espais, de manera que la capsa de meravelles d'aquest lloc s'ha expandit i alhora, estranyament, ha romàs en el seu interior com un joc de buits i presencies. Una altra clau, decisiva o inevitable, es la reutilització d'aquest monestir com a presó, primer de dones, despres de presos comuns i, finalment, de presos polítics, que van tenir destins molt diferents. Tota aquesta realitat es incommensurable, cosa que hem abordat com un relat de l'edifici, per a l'escriptura del qual s'han consultat historiadors, s'han fotografiat fragments eloqüents, s'han reprodut documents i, sobretot, s'ha caminat una vegada i una altra per les capes de les seues edats, contemplant parets buides que sabíem que havien estat vestides. I tambe, quan s'ha jutjat necessari, ens hem apropiat dels recursos i imatges de Vicent Andres Estelles, Cervantes, Vladimír Holan o Carmen Amaya, i de molts