En l enorme varietat de cultures i formes de vida, tota existencia humana ha estat i continua essent, en termes religiosos o profans, conscientment o inconscientment, un intent, un experiment, una aposta per sortir del laberint, que es la mateixa vida humana. Pero es important no oblidar, com subratllava Michel Foucault, que "el laberint, mes que el lloc on un es perd, es el lloc d on un sempre surt perdut". D alguna manera, el persistent desig de sortir-ne ja n es la sortida. D una manera molt semblant al que s esdeve amb el mite del paradís retrobat, l engany suprem que amaga el laberint de tota existencia humana es la creació d un fals autoconvenciment segons el qual un ja n ha sortit. Aleshores, amb una mena de fictícia immunitat entre ingenua i pretensiosa, un creu que ja es troba mes enllà de les proves, dels paranys, de les pors, de les il·lusions que, per sort o per desgràcia, positivament o negativament, solen ser la materia primera i mes visible de la vida quotidiana d homes i dones. In statu viæ, pero, la sortida veritable i real del laberint que es sempre la nostra existencia concreta no deixa de ser mai un interrogant amb respostes, si n hi ha, que no són sinó noves preguntes amb renovellades resposta-preguntes.