Libros de Literatura en catalán, página 23 de 797

Aquest llibre conté les cartes creuades entre el gran poeta, escriptor i traductor Mariá Manent (mort a Barcelona el 1988) i el poeta i escriptor eivissenc (nascut a Alger) Jean Serra. Com posa en relleu a la presentació el Conseller de Cultura d´Eivissa, Mariá Torres, es tracta d´una quarantena de cartes de Mariá Manent i una altra trentena d´un aleshores joveníssim Jean Serra, escrites al llarg de tretze anys (1976-1988). Mariá Manent hi actua de mestre i guia de Serra, i tots dos es refereixen sovint a un altre gran escriptor eivissenc, Mariá Villangómez. Com tots els epistolaris, aquest ens permet d´endinsar-nos en la vida personal de Jean Serra i ens fa conéixer molts detalls de la inquietud intel·lectual i social dels darrers decennis del segle XX, precisament quan acabava de morir el general Franco i s´iniciava una nova etapa de la vida del país.

Un cant, des del primer poema fins a l’últim, al’experiència femenina de viure en relació. Amants, amigues, mestres, pares, mares, germanes i germans: les dones d’heura s’atreveixen a viure plenament

En Frederic o l'Orestes, com es fa dir d'ençà que té ús de raó, és un noi que tot just deixa enrere l'adolescència per enfrontar- se a un món que odia. Comença una aventura impossible en la qual pretén venjar-se d'aquells qui han destruït la seva família, pretén venjar-se de la seva mare i després fugir d'aquest món per amagar-se per sempre més en el seu Walden particular, un lloc aïllat on podrà viure finalment tranquil. L'últim Walden és una recreació contemporània del mite d'Orestes, però L'últim Walden també és un constant fugir d'una societat que mai serà ideal. L'últim Walden és una obra transgressora, que explica una història a través de diferents veus, que barreja passat i present i proposa al lector anar descobrint la veritable història d'un Orestes postmodern, a base d'anar encaixant les diferents peces que trobarà al llarg del camí de la lectura.

Aquesta antologia vol posar a l'abast del públic lector la interessant i, malauradament, no prou coneguda obra po?tica de Maria Castanyer. Amb els poemes que la integren viurem la Girona de la postguerra i la Califòrnia dels anys setanta; beurem aigua de les fonts d'Olot i ens mullar? els peus el mar de Tossa; contemplarem personatges bíblics i establirem di?legs amb l'infinit; gaudirem del pas de les estacions i ens deixarem esgarrinxar per les roses fragants. Els temes de la seva poesia provenen "d'aquells petits moments de la vida "que ens fan tant mal o ens donen un pessigolleig de felicitat": la glopada fosca de les hores amargues o plenes de desig d'enceses esperances, les descobertes que hom ha fet mirant endins, melangies tallades amb ganivet, l'espiral oberta dels records, la sorra gastada dels dies, passats o per venir. I, sobretot, l'amor: frustrat, no correspost, il.lusionat, interromput, desitjat, madur, sensual i gairebé místic".

###############################################################################################################################################################################################################################################################

Edició, notes i estudi de Sara Vicent Santamaria. La faula", composta per Guillem de Torroella (ben probablement en el darrere terç del segle XIV), narra l´aventura de Guillem, un escuder mallorquí q

La producció teatral d'Italo Svevo (1861-1928) ha conegut una difusió, a la mateixa Itàlia, encara més tardana, i molt més limitada, que la de la seva narrativa. Lliure de les ambigüitats amb què ens desorienta el narrador en primera persona de La coscienza di Zeno, l'humorisme relativista hi mostra més obertament les seves declinacions més àcides, ara en forma de saviesa desolada, ara de manipulació cínica. Sobretot en aquesta segona accepció, els efectes que hauria provocat un text com La veritat, si hagués circulat pels escenaris del tombant de segle encara dominats per la comèdia burgesa benpensant, haurien estat devastadors. En totes quatre peces que componen la nostra selecció, i en sintonia amb les novel·les de l'autor, els formalismes socials i les teories del positivisme s'esfondren no pas amb una finalitat regeneradora, sinó amb la sinceritat frívola de qui comparteix i vol deixar al descobert, en l'envitricollat territori de les relacions prematrimonials, matrimonials i extramatrimonials, les insuperables misèries de la condició humana. El pessimisme i el dolor es fan, però, menys explícits que en les novel-les, perquè la pràctica del diàleg, alhora que allunya l'autoanàlisi introspectiva, afavoreix l'habilitat en l'argumentació, la conversa brillant i aguda. Un ús, doncs, del llenguatge a mig camí de la racionalitat i la irracionalitat, però un ús social al capdavall, que comporta una adaptació a les convencions. Cauen els bons propòsits i els valors respectables; es mantenen la paraula i la ficció _la mentida dita i la farsa representada_, les quals, amb tota la càrrega de fruïció desdramatitzadora de què són portadores, acaben justificant-se per si mateixes. L'individu viu com un divertimento tant les mancances i les incerteses pròpies com les dels altres.

Mal de nit traça un arc d'emocions que va des del dolor fins al plaer, del desengany i la tristor al desig i l'entusiasme. Amb un to confidencial on intervenen la melangia, la passió i també la projeccio en l'aventura, l'obra desplega un proces intimista que recorre vessants d'ombra pero tambe lluminosos, al llarg d'uns versos intensos i personals. Gracies al llenguatge poetic, les ferides interiors van sent sanades pel lirisme de les paraules, per una recerca de la lucidesa que converteix la fosca inicial en un cant on apunta per fi la claror perduda, la il·lusio vital. Eloi Babi (Barcelona, 1973) va cursar estudis de filologia a la Universitat de Barcelona i d'humanitats a la Universitat Pompeu Fabra. Amb el seu llibre Celebracio del ritme (2000) va guanyar el premi de poesia Marti Dot, i ha estat finalista dels premis Miquel Angel Riera (2007) i Josep M. Benet (2010). Amb el llibre que teniu a les mans ha obtingut el Premi de Poesia Miquel Marti i Pol.

Com deia Jacinto Benavente ?La ironia es una tristesa que no pot plorar i somriu?. I aixo es el que trobem en aquests relats. Tant es que s?hi relate el desig de no fer-se vell ni morir, com qui s?enamora perdudament d?un home molt especial, la ironia es omnipresent i com mig amagada darrere de cada frase, cada situacio, cada personatge. Moltes vegades es l?escut o el recer que fa servir la ment humana per a protegir-se de l?absurd, el dolor o la dissort de la vida quotidiana. Tot aixo es, el que es pot trobar en aquest recull de relats que va guanyar el Premi Soler i Estruch de narrativa curta.

El somni d''una pàtria de paraules és un assaig literari que presenta la biografia de qui va ser el poeta i el personatge més rellevant del romanticisme valencià, i de tot el segle XIX, Teodor Lloren

El palimpsest, el còdex escrit dues vegades ens permet una lectura múltiple. A l'anvers, el text visible, la declaració d'amor, la complanta de l'amic a la terra, al paratge, a la gent que ens guarda, a les pedres quotidianes. Al revers, en el text ocult, l'assaig irresolut, el reconeixement íntim i la confessió del vençut. El Palimpsest és el subterfugi del poeta, la manera de fer per escriure. Un divertiment i, alhora, el seu jou.

PREMI DE POESIA CIUTAT DE VALÈNCIASovint em debat entre el concret i l'abstracte,la foscor i la llum, el buit i l'esperança.I fixe un pensament en un ordre inexactementre faig equilibris al plat de la balança.No em considere pur ni de lluny circumspecte,ni mentider ni ingenu, ni tampoc un babau,soc noble, clar i lliure, de la vida un esclau,desconcertat i esceptic en qualsevol aspecte.