CATERINA TARONGI

Va córrer la veu que s’emportaven els presos a Ciutat. Era necessari saber què s’esdevenia. Ignoràvem si també ens detendrien a nosaltres. Sentia el sotrac de mil tambors dins del cos. Era una sensació estranya. Em veia perseguida pels dimonis de Sant Antoni. Em fitoraven amb les forques, em pegaven amb el fuet cercant el rostre. Totes les pors de la infantesa arribant de sobte, desfermades. A les altures, entre quatre núvols esfilagarsats, el sol resplendia, implacable, mentre jo em sentia enmig de la nit més fosca. Retrocedir a segles antics, als obscurs habitacles de la Casa Negra. Ombrívol poder de la Inquisició. Setmanes i mesos a pa i aigua, anant i tornant de la cel·la al despatx dels cruels interrogadors del Sant Ofici. La tortura de l’aïllament, de la set i la fam, del fuet damunt l’esquena. Saber que t’han robat la casa, assaltat el negoci del Call. Els infants cristians juguen amb els vestits que tant t’ha costat cosir i brodar. S’emporten tot el que té valor: els mobles, les joies, els quadres amb dibuixos bellament acolorits on podies veure el patiment dels jueus sota el poder dels faraons...