Juli Vallmitjana (Barcelona, 1873-1937). Narrador, novel·lista i autor teatral. Argenter de professió per tradició familiar, la seva vocació inicial és la pintura. Estudia a l’Escola de Belles Arts de Barcelona i es relaciona amb els pintors de la “colla del safrà”. Abandona la pintura per la literatura a causa de la seva indecisió personal i la influència del pensament teosòfic. Coneix de la vora el món marginal i de baixos fons dels gitanos barcelonins que conjuntament amb la lectura d’estudis sobre la seva història constituirà la base principal de la seva obra literària. Tant les novel·les com Sota Montjuïc (1908) o La Xava (1910); les narracions, entre altres De la raça que es perd (1917) i les seves obres de teatre: Els Zin-calós (1911), En Terregada (1912), Rují (1918) tenen en comú la cruesa de la vida sòrdida, els costums i el parlar dels gitanos. La força expressiva, d’una gran vigoria, a l’hora de presentar-nos els diversos personatges és enriquida per l’aportació del vocabulari caló. Autor singular dins la literatura catalana, connecta amb els modernistes que considera excessivament intel·lectualitzats. A la darrera etapa com a dramaturg estrena peces de caire social i polític com El barander (1923). En els darrers anys de la seva vida abandona el teatre i escriu narracions, la majoria encara inèdites.
Recibe novedades de JULI VALLMITJANA directamente en tu email
En les seves novel·les, Juli Vallmitjana ens presenta un retrat escruixidor i avui imprescindible dels ambients més pobres de la Barcelona de 1905. Més enlla del verisme i de la versemblança, té la valentia d'oferir ni més ni menys que la veritat: del terreny que trepitja (els barris de sota Montjuïc), de les persones que s'hi busquen la vida (lladres, putes, mangants…) i de la llengua que parlen. Avui com aleshores ens enlluerna l'anima la llengua d'aquests personatges, rica, barrejada, tan especial i divertida, tan eficaç. La prosa de Vallmitjana, narrativament molt bona quan descriu un descampat o una cara o relata un robatori, es torna perfectament llisquent i viva quan els personatges parlen, i en tots dos casos convenç per una simple i difícil cosa: la veritat.
Juli Vallmitjana en les seves novel•les ens presenta un retrat escruixidor i avui imprescindible dels ambients més pobres de la Barcelona de 1905. Més enllà del verisme i de la versemblança, té la valentia d'oferir ni més ni menys que la veritat: del terreny que trepitja (els barris de sota Montjuïc), de les persones que s'hi busquen la vida (lladres, putes, mangants...) i de la llengua que parlen. Avui com aleshores ens enlluerna l'ànima la llengua d'aquests personatges, rica, barrejada, tan especial i divertida, tan eficaç. La prosa de Vallmitjana, narrativament molt bona quan descriu un descampat o una cara o relata un robatori, es torna perfectament llisquent i viva quan els personatges parlen, i en tots dos casos convenç per una simple i difícil cosa: la veritat.
"He escrit vàries obres pero la intensa frució que he sentit al compondre aquesta novel·leta intitulada Albi no la podria pas explicar." Pocs anys abans de morir, Juli Vallmitjana (1873-1937) escriu
El que caracteritza els millors personatges de Vallmitjana, es que viuen absolutament desplaçats de la realitat, en una mena de deliri que els mena a anar-se explicant sense parar a ells mateixos, perque no se'ls ensorri tot al voltant, en una fragilitat tan desesperada, que entre el moment que viuen i el no-res nomes hi ha un fil. Aquesta dependencia, addiccio, del llenguatge, que amb la seva capacitat de falsejament i ficcionalitat els salva de la destruccio definitiva, d'un costat, i aquest distanciament, que Vallmitjana sap posar entre la mirada dels seus personatges i la del public, de l'altre, son els motius coadjuvants que fan, els personatges i aquestes obres en conjunt, irremisiblement i rotundament contemporanis.
La presencia del teatre de Juli Vallmitjana (Barcelona 1873-1937) als escenaris barcelonins des de la seva primera estrena, el 1907, fins la darrera el 1929, estigue marcada per períodes de gran intensitat. Al llarg de vint-i-dos anys, Vallmitjana estrena vint-i-sis textos originals i es converti, si mes no des del 1911, en un dramaturg conegut, d'exit entre el public popular. El triomf fulgurant de Juli Vallmitjana en l'escena catalana condiciona l'evolucio posterior del seu teatre, ja que fixa, per al public i la critica la imatge del dramaturg com especialista en la tematica dels gitanos i els baixos fons barcelonins i com un outsider dels corrents dominants.
La renovació teatral modernista —una de les mes agosarades de la historia del teatre català del segle XX— va generar un dramaturg heterodox, Juli Vallmitjana i Colominas (Barcelona, 1
La deria nova o la fal·lera del senyor Jaume —títol amb que es portà a l’escena— despertà una gran expectativa, sobretot en el món futbolístic i els amants d’aquest es