Deu veus, deu histories, deu relats reals explicats amb respecte i fam de sentit des de dins del laberint Aquest llibre dona veu als qui no en solen tenir, als qui s'han extraviat pels laberints del trastorn mental i pateixen el rebuig de la societat. Fa temps, aquesta exclusio es feia explicita en la nau dels folls, l'embarcacio que allunyava els inadaptats riu enlla. Mes tard, els encarregats d'aillar-los van ser els manicomis. Ara, les estrategies son -o semblen- menys repressives: els que han estat rebatejats amb el nom de malalts mentals es troben que, simplement, se'ls medica i se'ls nega el discurs. Se'ls fa callar sobre el que viuen. I se'ls corregeix. Les histories que es reuneixen aqui son reals, i tot el valor del llibre rau en els seus protagonistes, en les seves vivencies: que ens fa perdre el seny, que ens fa conservar-lo, que ens protegeix davant una amenaça que pot afectar tothom i que podem fer quan algu, fins i tot nosaltres mateixos, creua la linia i comença a veure el pou des de dins. Si alguna cosa vaig aprendre escrivint Les veus del laberint es que les persones ho son mes enlla dels seus trastorns, escriu Ruiz Garzon. Que no hi ha esquizofrenics, bipolars, ansiosos o deprimits, sino fills, mares, germans, marits o amigues amb mil trets unics, als quals els han caigut una serie de simptomes i, amb sort, de tractaments. No hi ha bojos, o almenys no serveix de gaire, l'etiqueta. Hi ha gent que pateix, i es feina nostra saber si els ajudem o si preferim, porucs o egoistes, condemnar-los. Com va expressar un d'ells: Sortir d'aqui es molt dificil; l'entrada, en canvi, es mes a prop del que la gent es pensa.
Ver más