En Marc sap que l'àvia sempre perd les ulleres. I això és molt empipador, perquè no pot vigilar que el gat de la veïna, la senyora Martina, no entri al jardí per menjar-se-li els clavells. En Marc sempre l'ajuda a buscar-les, però les ulleres s'amaguen molt, i quan les troben al cove de la roba bruta o a la capsa de les galetes, el gat ja se n'ha tornat a casa seva amb un clavell a la boca. Avui, el gat s'amaga sota la taula de la cuina, i l'olor de clavell s'escampa pertot arreu. Quan torna de comprar, l'àvia està enfadada perquè no sap on són les ulleres, però quan sent aquella bona olor li passa el mal humor. Ara bé, quan troba les ulleres dins el pot del cafè i veu el gat, el fa fora amb l'escombra... Llavors passa que les ulleres ja no es tornen a amagar en tota la tarda, però l'àvia continua empipada perquè ara la casa no fa olor de clavell. De sobte senten un «mèu» i que truquen a la porta del jardí. L'àvia es treu les ulleres i demana a en Marc que vagi a veure qui hi ha. Quan en Marc obre la porta, el gat s'acosta a la planta dels clavells, n'agafa un, entra a la casa i se'l menja sota la taula. L'àvia endreça les ulleres a la funda: està contenta: tota la casa fa olor de clavell.
Ficha técnica
Ilustrador: Violeta Crespo Albín "viuleta"
Editorial: Cruïlla
ISBN: 9788466140072
Idioma: Catalán
Número de páginas: 48
Encuadernación: Tapa blanda
Fecha de lanzamiento: 17/03/2016
Año de edición: 2016
Plaza de edición: Es
Colección:
El Barco de Vapor Blanca
El Barco de Vapor Blanca
Número: 100
Alto: 21.0 cm
Ancho: 13.5 cm
Grueso: 0.4 cm
Peso: 94.0 gr
Especificaciones del producto
Escrito por Roser Atmetlla Andreu
Va néixer a Blanes l#any 1963, un hivern de grans nevades. Després, a l#agost, hi va haver grans inundacions. Al cap de quatre o cinc anys va aprendre a llegir. Va ser el primer #i potser el més gran# descobriment de la seva vida. Ha llegit i llegeix molt. Tot el que pot! I sempre li sembla que no és gaire i que no té prou temps. No està d'acord amb la frase: #Una imatge val més que mil paraules#. Mil paraules poden expressar realitats o irrealitats més que complexes! Va començar a escriure als tretze anys: un diari. El que tenen els diaris és que ens agrada poder-los tancar amb un forrellat, però es comencen i no s#acaben. Aquest era diferent, era una llibreta qualsevol i la va acabar. Potser això ja volia dir alguna cosa? Des d'aquell moment no ha deixat d'escriure. Tot i que no va publicar la seva primera novel·la fins als trenta-cinc anys, als divuit ja parlava de ser novel·lista. La feina li ha resultat llarga, tan difícil com divertida... i essencial. Sempre ha dit que, per ser escriptora, no calia publicar. Ara ho sap. I com que sovint feia al revés del que li aconsellaven a casa, al llarg d'aquests anys també ha mirat que l'escriure no li fes perdre el llegir...