A Portbou, a l'estació o a la muntanya, cal escoltar el silenci, perquè sentirem les veus dels qui partiren en un tren que els portà a l'estació final. Les seves veus perduraran sempre. Les guerres destrueixen edificis i béns materials, però la memòria edifica i construeix símbols. Portbou tindrà sempre una estació, una frontera simbòlica i un mar de llibertat. El paisatge de Portbou té més d'un llenguatge, un dels quals té un sentit estètic. Els qui fugien malgrat els moments tan patètics, se'n van adonar. La bellesa té la força d'elevar l'esperit només en la seva contemplació. No obstant això, la història ha transformat l'espai en quelcom més espiritual.