J.M. XIPELL

Els valencians i la seua llengua propia formen un matrimoni dificil, tragicomic, a vegades virulent i de fa segles enviscat en el llarg transit de lamor a l(auto)odi. Un moment abans de labisme cada pocs dies mor una llengua al mon, i si no mor, somia amb la mort- aquesta relacio daltissim risc havia trobat un motiu dunio sobre les seues discrepancies a lentorn de la Norma, Voler ser normal es una ingenuitat com quansevol altra, pero una llengua es un delicat mecanisme de rellotgeria que, sense pautes fixes, ja no te res a vore amb el Temps, sino amb el Caos. Les Normes de Castello no son gran cosa, simplement un petit rellotge on, quan les dues busques sajunten al cademunt, tots llegin: les dotze. I aixo es tot. Setanta anys despres, aquelles velles regulacions ortografiques han demostrat tenir mala salut de ferro. Es el moment perfecte perque desaprensius com Xipell ben conegut com a dibuixant i provocador cultural- pugen introduir-hi un poc dhumor i de frivolitat. Els alumnes encarregats destudiar-les ho agrairan. Una norma es un rellotge. Pero el Temps, de vegades, no ho sap. (Joan Gari)

Vet aquí la Norma són dos llibres en un de sol. És per això que aquesta obra permet fer al lector dues aproximacions ben distintes, fins i tot contradictòries. Una, la més didàctica, té a veure amb el feixuc i àrid món de l'ortografia del català. L'altra, el lector la pot fer passant olímpicament d'aquesta primera lectura, la utilitària, endinsant-se en el text com ho fa quan agafa qualsevol novel·la d'humor, ja que de principi a final, cada capítol és una petita part d'una gran història, la història de la Norma.