J.M. XIPELL

Els valencians i la seua llengua pròpia formen un matrimoni dificil, tragicòmic, a vegades virulent i de fa segles enviscat en el llarg trànsit de l'amor a l'(auto)odi. Un moment abans de l'abisme -cada pocs dies mor una llengua al mòn, i si no mor, somia amb la mort- aquesta relació d'altíssim risc havia trobat un motiu d'unió sobre les seues discrepàncies a l'entorn de la Norma, Voler ser normal és una ingenuïtat com quansevol altra, però una llengua és un delicat mecanisme de rellotgeria que, sense pautes fixes, ja no té res a vore amb el Temps, sinó amb el Caos. Les Normes de Castelló no són gran cosa, simplement un petit rellotge on, quan les dues busques s'ajunten al cademunt, tots llegin: "les dotze". I això és tot. Setanta anys després, aquelles velles regulacions ortogràfiques han demostrat tenir mala salut de ferro. És el moment perfecte perquè desaprensius com Xipell - ben conegut com a dibuixant i provocador cultural- pugen introduir-hi un poc d'humor i de frivolitat. Els alumnes encarregats d'estudiar-les ho agrairan. Una norma és un rellotge. Però el Temps, de vegades, no ho sap. (Joan Garí)

Vet aquí la Norma són dos llibres en un de sol. És per això que aquesta obra permet fer al lector dues aproximacions ben distintes, fins i tot contradictòries. Una, la més didàctica, té a veure amb el feixuc i àrid món de l'ortografia del català. L'altra, el lector la pot fer passant olímpicament d'aquesta primera lectura, la utilitària, endinsant-se en el text com ho fa quan agafa qualsevol novel·la d'humor, ja que de principi a final, cada capítol és una petita part d'una gran història, la història de la Norma.