MARIA ISABEL SEGARRA

Urania havia viscut en els confins de la pena callada fins que lamant de migdia va ancorar al llindar de casa seva per a fer-li calides les mans i verds els paisatges. Lamant de migdia, enamorat breu i esquiu, de ritme de pluja i riure afable, respecta silencis i es mante a lespera. Pacient i enigmatic, capgira el mon dUrania amb la percepcio singular del pintor, que vol transcendir la materialitat, la furia del desig. Maria-Isabel Segarra ens ofereix, amb la bellesa dels seus versos, el llegat dun amor que aspira a la complicitat de les animes, que porta la pau i aboleix el dol, un amor viu en el record, que malda per inscriures en el cel particular de lestimada i asserenar-li sempre els dies.

¿Quins són els límits de la realitat quan estem sotmesos a demolidores pressions emocionals? ¿On s''endevina el llindar de la bogeria? Aquestes són algunes de les preguntes que suscita la lectura d’a

Endimió retornat proposa un apassionant viatge literari a la ciutat de Nàpols durant l''època del Renaixement a través de la vida i de l''obra de Benet Garret «Il Cariteo» (1450- 1514), poeta i human

L’amor que no es va dir, que va restar en silenci. L’amor, que és immortal, i és història, i és memòria viva, perquè no ha estat consumit, com un foc que enyora la seva aigua. Així els poemes que el

Isabel de Vilamarí, princesa de Salern, manté en el seu palau de Nàpols una cort esplèndida on artistes i poetes es complauen en l’adulació. Cansada dels vells rimadors d’amor, desitja abastar un nou