Hi ha pardals i pardals. Els pardals de Valeria es limiten a passar per davant de la seva finestra, a irrompre en els seus somnis, a voletejar la seva solitud, a poblar el silenci de les seves veus. I poca cosa mes. Veus? Presencies? Esperits? Com poblem el buit, com suplim les mancances? I, sobretot, labsencia: aquell forat que deixen els que sen van abans que nosaltres, com lomplim? On saprenen la renuncia, la resignacio, loblit? Valeria, es ben cert, no ha volgut aprendre els estrategemes que el temps brinda als qui tenen pressa. Va decidir quedar-se on era, amb labsencia a flor de pell i els pardals al cap, al cor, a lanima, a la saleta destar... Es la seva, si, una soledat sonora, i el seu buit, un buit mes aviat ple. Desperits, de presencies, de veus. O sigui: de pardals. Quedar-se, si, dacord, pero molt lluny de la conformitat. A la seva manera, Valeria es rebel·la i cerca, en un viatge immobil, allo que va perdre sense haver tingut mai. Lamor? Diguem-ne amor. La veritat es que la seva podia haver estat una historia damor: de recerca de lamor mes enlla de la mort. Un drama sublim, en fi. Pero va tenir la mala sort que el seu desti caigues en mans dun autor propens a lhumor i aferrissat per la politica. Amb la qual cosa el seu drama es converti en una comedia, la seva recerca en una intriga gairebe policiaca; i pel que fa a la sublimitat... va correr el risc de naufragar en les terboles aigues de la guerra bruta. Hay pajaros y pajaros. Los pajaros de Valeria se limitan a pasar por delante de su ventana, a irrumpir en sus sueños, a revolotear su soledad, a poblar el silencio de sus voces. Y poco mas. ¿Ves? Presencias? Espiritus? Como poblamos el vac&
Ver más