Joan Brossa, este poeta que nos llegó del surrealismo, fue un investigador de la poesía “lírica” y de sus implicaciones con la plástica, con gran presencia –a pesar de las condenas a la ausencia que su obra sufrió en España– en el campo de la “poesía visual” o decididamente “escénica”, que no otra cosa es el drama. Lo que se puede llamar “el teatro de Brossa” es una actividad dramática en estado perpetuo de tentativa, instalada en la desinstalación (valga esta paradoja), pues siempre mostró su no acomodo a las exigencias de los escenarios convencionales, y en el ámbito del teatro de lengua castellana del siglo XX quedó excluido también de los grupos de vanguardia y raramente traducido. Gran escritor en lengua catalana, compartió la fascinación ante las palabras con esa otra que experimentó ante el mundo de los objetos. Observador insólito de las realidades de su tiempo a través de los medios de su poesía visual, anotó y declaró el carácter ambiguo de los objetos y, secundariamente, su belleza. “Descubridor de lo banal en lo insólito”, se ha dicho de él. Seguramente; pero también, y creemos que más, de lo insólito en lo banal de la vida cotidiana. “Yo soy un inventor de estrategias”, dijo él en cierta ocasión, tratando vagamente de autodefinirse.
Ficha técnica
Editorial: Hiru Argitaletxea
ISBN: 9788495786531
Idioma: Castellano
Número de páginas: 181
Tiempo de lectura:
4h 15m
Encuadernación: Tapa blanda
Fecha de lanzamiento: 05/05/2004
Año de edición: 2004
Plaza de edición: Es
Colección:
SKENE
SKENE
Número: 51
Alto: 19.0 cm
Ancho: 12.0 cm
Especificaciones del producto
Escrito por Joan Brossa
Poeta en el més ampli sentit del mot, Joan Brossa (1919-1998) escriví poesía en estrofes tradicionals, poesia quotidiana, proses circumstancials i poètiques, teatre, guions de cinema, poesía visual i poesía objectual. Per a Brossa no existiren els gèneres ni les fronteres entre les arts. Començà a escriure durant la guerra civil, però fou mentre feia el servei militar que es llençà a l'experiència d'escriure imatges hipnagògiques. Ja a Barcelona, conegué J.V. Foix, Joan Miró i Joan Prats, gràcies als consells dels quals els seus primers llibres, La bola i l'escarabat (1941-43) o Fogall de sonets (1943-48), guanyaren en elaboració i retòrica. En la mateixa línia neosurrealista, escribí Romancets del Dragolí (1948) i començà la seva trajectòria teatral, segurament per la necessitat d'introduir acció i moviment als poemes. Participà en la realització de la revista Algol, llavor del que seria Dau al Set i escriví proses com el recull Proses de Carnaval (1949) o la pseudonovel·la Carnaval escampat o la invasió desfeta (1949). A partir de 1950, la seva poesia experimentà un tomb cap al compromís social i hi hagué un interés conceptual, que desenvolupà a partir dels anys seixanta (Poemes civils, El saltamartí). Paral·lelament, inicià experiències de poesía visual i objectual, que l'aconduirien cap al món de la plàstica. Les seves col·laboracions amb artistes són abundants: Tàpies (El pa a la barca, Novel·la), Miró (Oda a Joan Miró i Tres Joans), Perajaume (El bosc a casa), etc. En el camp teatral, els anys seixanta representen la intensificació d'accions-espectacle o altres gèneres parateatrals. A partir de la sorpresa que va suposar Poesia Rasa (1970) i els sis volums de Poesía escènica (1973-83) Brossa s'anà imposant com una de les figures cabdals de la literatura catalana contemporània, alhora que començava a ser reconegut internacionalment com a artista plàstic. Des de la primera exposició antològica a la Fundació Miró al 1986, les exposicions i la confecció d'objectes es convertiren en una constant per ell. En els seus últims llibres es constata una continguda i emotiva reflexió sobre la vida i la mort, plena de digressions i serenitat. Joan Brossa ha estat reconegut pel premi Ciutat de Barcelona 1987, la medalla Picasso de la Unesco 1988, el Premi Nacional d'Arts Plàstiques 1992, Premi Nacional de Teatre de la Generalitat 1998, entre altres.