A finals de 1932, Kavafis repetia a tothom qui el visitava a la clínica on lluitava desesperadament contra la mort, que havia d'acabar vint-i-cinc poemes. Aquests poemes, que són en realitat trenta-quatre, pertanyents a la millor època, juntament amb cinc esborranys, constitueixen el nucli d'aquest llibre i permeten els lectors d'aprofundir en algun dels grans temes de l'univers kavafià, com l'erotisme o l'herència mil·lenària d'un passat, que, a la seva estimada Alexandria, s'esfondrava irremeiablement.