📗 Libro en valenciano L ATIC

Els raïls són les crosses / on s’apuntala la memòria: / feble suport del tren / d’alta velocitat / que sense cap parada, / sense cap estació, ara ens travessa.» Aquests versos ben bé podrien resumir l’essència de L’àtic. El testimoni veraç i sentit d’un home a la intempèrie, encimbellat al cingle d’un edifici —casa seua— que li permet ataüllar el paisatge, despullat i nítid, que es mostra al seu davant: la fesomia rutinària del mobiliari urbà, els records d’èpoques passades. La memòria, erràtica, s’atura en els passatges més significatius, els d’una felicitat discreta, quotidiana, però també els que encara sagnen des del dolor més pregon. Hi ha, també, els llocs viscuts: Barcelona, Palma, Madrid… i el seu poble entre muntanyes, Muro. La vida en família, tan plàcida com contradictòria, després de tants anys. I la sensació que el temps s’esmuny, se’ns escapoleix entre les mans, mentre mirem de garbellar entrebancs i distàncies. O intentem, vagament, de diluir dèries i cabòries, de bandejar neguits, tot aferrant-nos a l’ànsia de viure. L’àtic fa de sinècdoque i metàfora alhora de la veritable dimensió del poema —i del poeta. És la talaia des de la qual una veu ens interpel·la i excel·leix en l’intent d’albirar amb ell els efluvis melangiosos i irrenunciables de la vida. Els anys guanyats des de la consciència d’una pèrdua absoluta i irremeiable. Uns anys que mirem de redimir i preservar per sempre des de la bellesa, amb l’empremta inesborrable del poema. Amb L’àtic, Juanjo Castelló demostra tenir una sensibilitat i uns dots extraordinaris per a la poesia. Diríem que amb aquest poemari arriba als cims —a l’àtic— del seu Parnàs particular, una fita en la seua trajectòria vital i literària, forjada a poc a poc, a foc lent, difícilment igualable, que s’apuntala, inútilment i resignada, en les vies d’un tren abandonat.