Xavier Ballestín Navarro

Al-Mansur (938-1002), descendiente de un árabe de ascendencia yemení que participó en la conquista de al-Andalus con Tariq b. Ziyad (711), representa la culminación de la progresiva e irreversible pérdida de autoridad efectiva del califa en el seno de las sociedades musulmanas medievales. Este proceso, así como la vida y actuación de al-Mansur, exigen un registro que escape de la vulgarización novelesca y que haga inteligible su figura y su obra, caracterizada por un éxito que cautivó la imaginación de sus coetáneos y despertó la admiración de los orientalistas decimonónicos.La carrera de al-Mansur, que recibió la formación que correspondía al miembro de una estirpe de jueces y de sabios, y su ascenso constante en la administración de los Omeyas de Córdoba, adquieren sentido en el marco de la intervención en el Magreb, la otra ribera de al-Andalus. Será en el Magreb donde al-Mansur conseguirá sus mejores triunfos, donde enfrentará las amenazas más directas y, donde, en última instancia, se manifestará plenamente el esplendor de su ejercicio del poder en el nombre del califa Hisam al-Mu’ayyad, hijo del califa al-Hakam al-Mustansir, nieto del califa ‘Abd ar-Rahman an-Nasir.

Una nissaga de poder viatgera i inquieta: els omeies de Damasc a Còrdova és un llibre que es proposa recollir els trets més importants de la formació i l'evolució de la societat musulmana a l'alta edat mitjana, trets que es manifesten magistralment i exemplarment en la progressió política dels Omeies, l'anomenada primera dinastia de l'Islam, ja que és amb ells que es produeix el canvi radical d'un califat primigeni per l'exercici del poder més clàssic, proper a les tradicions de Bizanci i Pèrsia.

Aquest text docent té com a objectiu facilitar el seguiment de la història de l´occident musulmà més llunyà, al-Andalus i el Magrib, en una època on les dades són escasses, difícils d´interpretar i subjectes a una polèmica que, tot i antiga, no deixa de renovar-se constantment. En auest text es farà especial èmfasi en els aspectes relacionats amb la història altmedieval de la Península i del nord d´Àfrica, així com en el tractament rebut percadascuna d´aquestes regions des d´una perspectiva crítica i historiografia àmplia.

Almansor (938-1002), descendent d'un àrab d'ascendència iemenita que va participar a la conquesta d'al-Andalus amb Tariq b. Ziyad (711), ha quedat condemnat, malgrat la seva importància en la història de l'Occident musulmà medieval, a orbitar a l'univers de la vulgarització més barroera o bé a romandre ofegat en una erudició llibresca, atomitzada i especialitzada que situa el personatge i la seva època en un microcosmos intel•lectual d'abast reduït. La carrera d'Almansor, que va rebre la formació que corresponia al membre d'una nissaga de jutges i de savis, i el seu ascens constant a l'administració califal dels Umayya Banu Marwan s'han d'explicar en el marc de la relació d'al-Andalus amb el Magrib, que a Orient eren entesos com una sola unitat, i s'ha de tenir en compte que els moments decisius dins de la vida i la carrera d'Almansor es produiran al Magrib, aquell país que els andalusins d'Algesires podien veure des de la costa sense gaire dificultat

Almansor, el gran califa omeia de Còrdova, va influir de manera decisiva en la historia de Catalunya. En la seva expansió cap al nord, l'any 985 va atacar els comtats catalans i destruí Barcelona, Ma