Au matin du 16 septembre 1977 mourait à l'âge de cinquante-quatre ans Maria Kalogeropoulos. La Callas, elle, chante toujours. De Traviata à Norma, de Lucia à Médée, la jeune Grecque de New York au physique ingrat a trouvé des visages d'opéra à ses chimères. Libérée de ses complexes, des fers d'une mère aux exigences folles, elle est devenue la plus grande cantatrice du vingtième siècle. Sous la baguette de prestigieux chefs d'orchestre, dirigée sur scène par Visconti et Zeffirelli, à l'écran par Pasolini, toujours elle exalte et enflamme. A en perdre la voix... La presse se déchaîne lorsqu'elle déclare forfait à l'opéra de Rome ou qu'elle s'éprend de l'autre Grec le plus célèbre du monde, Onassis. En vain elle s'éreinte à crier la vérité. Trop tôt elle entonne son chant du cygne.
El segle XX ha estat el segle de les dones. Al món occidental, és en aquesta centúria que accedeixen, per mèrits propis, a tots els camps professionals. I en tots, sense excepció, n'hi ha que hi destaquen poderosament. La col·lecció Dones del XX vol posar a l'abast dels lectors una sèrie de biografies de dones que, en àmbits molt diversos i a còpia d'esforç, han aconseguit l'admiració i el reconeixement generals. Dones del XX vol ser, també, un modest homenatge a totes les dones, cèlebres i anònimes, que han lluitat i lluiten encara per la igualtat de fet. El matí del 16 de setembre de 1977 moria als cinquanta-quatre anys Maria Kalogeròpoulos. Ella, Maria Callas, continua cantant 'He viscut d'art, he viscut d'amor'. De Traviata a Norma, de Lucia a Medea, la jove grega de físic no convencional va donar rostres d'òpera a les seves quimeres. Dirigida a l'escenari per Visconti i Zeffirelli, i a la gran pantalla per Pasolini, sempre emocionava, encenia, exaltava; fins a perdre la veu... La premsa s'enrabiava quan anunciava que suspenia l'actuació a l'òpera de Roma o quan s'enamorava d'Onassis. Alliberada dels complexos físics, de les cadenes d'una mare exigent fora mida, es va convertir en la cantant més famosa del segle XX.